Quedar-se a prop no és un càstig
Durant el confinament ens hem vist compromeses a viatjar “dins de casa” i moltes hem aprofitat l’ocasió per revalorar el que potser tenim una mica menyspreat pel simple fet de tenir-ho molt a prop. Amb l’estiu, i el que per moltes és la temporada de vacances, hem de repensar el turisme sostenible i de proximitat com a una nova manera de gaudir i observar, de trobar plaer amb l’estètica de la naturalesa i apreciar la bellesa de la biodiversitat del nostre país. Amb aquest tipus de turisme tenim en compte les repercussions econòmiques, socials i mediambientals de la nostra visita, de manera que no afecti negativament l’entorn ni les comunitats amfitriones. A més, el turisme lent i de baix impacte també genera llocs de treball.
Quedar-nos a prop no té per què suposar un esforç, sinó una oportunitat. Pensar en el turisme de proximitat i sostenible com quelcom inherentment pitjor que el turisme de l’experiència, el qual fa anys que és socialment considerat més valuós, no ajuda a fer la transició necessària cap a aquest tipus de turisme respectuós amb el planeta i ric en plaers profunds.
Un nou turisme: la responsabilitat de viatgeres i empreses
La indústria del turisme massificat, amb vols i viatges de baix cost, promou experiències que proporcionen plaers superficials amb gran impacte en la natura i la gent. Es tracta d’un model turístic de consum, a què ens hem acostumat des dels anys 60 i 70. Un exemple clar és el dels creuers. El transport marítim i l’aviació són dos dels sectors a escala mundial amb més emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH). Els projectes de consolidació i ampliació de l’activitat i les infraestructures d’aeroports i ports són incompatibles amb la crisi ecològica global que vivim.
Un decreixement d’aquest tipus de turisme esdevé necessari per a reduir els impactes mediambientals de l’activitat humana. Això implica repensar els nostres gustos estètics i la nostra concepció de la felicitat: per què ens fa més felices conèixer Malàisia que el Delta del Llobregat? Som conscients que no és un exercici fàcil; estem atrapades entre el que voldríem fer com a individus i uns comportaments dels quals és difícil sortir, fruit del prestigi social que ens han ensenyat a atribuir al fet de viatjar lluny. Consumim atraccions turístiques, naturals o no, amb presses i estrès, i decidim els nostres destins segons la seva “instagramibilitat”. Així, seguim les passes, per exemple, de “descobridores” d’equips de televisió un cop i un altre, aprofitant-nos d’infraestructures com ports i aeroports que espolien els mateixos territoris dels quals presumim d’haver visitat.
Però l’esperança no està perduda! El confinament ha aturat completament per primera vegada aquest frenesí turístic. Podem aprofitar aquesta experiència per replantejar com vivim els nostres viatges: fer la fotografia i compartir-la perquè tothom sàpiga que hi hem estat podria quedar-se enrere i que el principal objectiu sigui connectar d’una manera més profunda amb la terra i les persones que ens acullen, amb la nostra pròpia sensorialitat, amb la cultura i el temps compartit i gaudit. La fotografia i les xarxes socials poden ser una eina per educar i sensibilitzar, més que per promoure un turisme de masses a un “destí paradisíac”.
La naturalesa és el turisme urgent que necessitem
Ni les plantes, ni els animals, ni tampoc les persones que viuen en els pobles i les ciutats són simples decorats; tenen, tenim, valor per nosaltres mateixes. Tant l’emergència climàtica com la responsabilitat social que hem après durant la pandèmia ens han de fer entendre el nostre lloc a la biosfera i ens han de conduir a apreciar més una sortida a les muntanyes que un viatge en avió a una gran ciutat, amb tot el que això implica. Davant del model turístic consumista a què ens ha acostumat el sistema tòxic en què vivim, haurem d’aprendre a valorar la qualitat de vida més que no a adherir-nos a un estàndard de vida cada cop més elevat. Ara caldrà prioritzar el que té valor en si mateix, recuperant la proximitat amb la comunitat i l’entorn per poder realitzar la transformació cultural que es necessita per solucionar aquesta crisi.
No som independents, formem part d’un sistema molt complex que entrellaça tots els éssers de la Terra. Per això és tan important que posem èmfasi en tornar a connectar amb la natura per tal de fer-ho també amb la vida que ens envolta. Redescobrir el nostre entorn a través d’un turisme de proximitat pot ser el camí per ser capaces de comprendre això de veritat, no tan sols de manera racional, i per a reaprendre com no influir negativament en un entorn que tant ens pot aportar. És, en gran part, una qüestió d’(auto)aprenentatge.
El turisme que hem de promoure: regeneratiu
Si bé és cert que queda molt camí per recórrer en termes de protecció real de la biodiversitat i condicions de feina dignes per les treballadores del sector turístic, estar en contacte amb la natura i alhora gaudir d’un turisme sostenible i pròxim aquest estiu és possible, i ja fa temps que existeixen diverses activitats relacionades. Una de les més conegudes és l’anomenat turisme rural, que va de la mà amb el moviment de l’slow travel, que consisteix a realitzar estades a un entorn rural, generalment en petites localitats o fora del nucli urbà. La diferència entre el turisme rural i l’agroturisme és que aquest últim representa una visita més activa dins l’entorn rural en què es participa en alguna activitat agropecuària, com podria ser cuidar de l’hort o dels animals de la zona, cuinar amb ingredients acabats de collir, practicar senderisme, sortir a collir bolets, o gaudir d’un bany de bosc.
En els últims anys aquest tipus de turisme ha esdevingut una activitat clarament en auge. Són sobretot famílies amb infants o grups grans organitzats els qui troben en el turisme rural un model que encaixa perfectament amb la seva idea de destí ideal durant les vacances. No hem d’oblidar, però, que aquest increment de turisme ha afectat notablement a l’esdevenir habitual de les zones rurals on anteriorment el sector no tenia tant de pes, arribant inclús a ser ara un factor determinant de l’economia de la zona i del dia a dia de les seves habitants.
Per una altra banda, hi ha l’anomenat ecoturisme, que posa molt d’èmfasi a cuidar i protegir l’entorn que es visita. En aquest cas l’impacte realitzat sobre l’espai és molt baix o nul, ja que l’objectiu és interpretar el patrimoni cultural i natural i incloure les comunitats locals, a més de realitzar-se en grups petits. S’experimenta el fet de gaudir de la contemplació de la natura que reivindiquem. Dins d’aquestes pràctiques d’ecoturisme trobem l’observació de la vida salvatge com el birdwatching, que es pot fer sense sortir de la ciutat i que no altera la conservació d’espècies, a més de permetre observar la seva convivència i les seves interrelacions, quelcom que no permeten les instal·lacions del zoo. Un altre tipus d’ecoturisme present a Catalunya i a Espanya és l’ecolodge. Es tracta d’hotels o espais turístics en entorns naturals, en els quals es té en compte una construcció sostenible i un mínim impacte ambiental. Us sonen les cabanes als arbres? Una manera original i emocionant de submergir-nos en la natura!
Veure el Manifest de ZeroPort, plataforma co-impulsada per Rebel·lió o Extinció Barcelona, aquí: https://zeroportbcn.wordpress.com/manifest-ca/