El 2020 ha estat un despertar de les nostres interconnexions com a societat global, tant pel que fa a la nostra relació amb el planeta, com amb la biosfera, com entre les diferents societats humanes. Hem començat a entendre que els nostres efectes no tan sols tenen un impacte clar en la nostra biosfera, sinó també en les nostres vides diàries.
El temporal Glòria, que va assolar les nostres costes a principis d’any, és tan sols el més recent i local dels exemples de l’agreujament dels fenòmens atmosfèrics que patirem a partir d’ara. Per altra banda, la crisi del coronavirus ha estat un exemple de la relació entre el brutal ecocidi a què estem sotmetent a tota la biosfera i com malalties que podria ser que mai no ens haguessin afectat esdevenen cada vegada més freqüents.
Fa temps que hem entrat a l’antropocè, l’era geològica en què els humans hem modificat profundament el clima i la biosfera a escala planetària amb les nostres activitats. No obstant això, no totes compartim la mateixa culpa: podem parlar de capitalocè, ja que la causa fonamental que hàgim arribat a aquesta situació d’emergència és el sistema tòxic en què vivim.
L’era de la desolació
Per afrontar l’emergència climàtica amb la perspectiva i serietat necessàries, cal que reconeguem que hi ha una desigualtat en les responsabilitats d’aquestes emissions. Així com no podem parlar del fet que tots els humans tenen la mateixa responsabilitat en el canvi climàtic i l’ecocidi, tampoc no ho podem fer de les societats i països en què s’agrupen. D’aquesta manera, podem comprovar com el 10% més ric de la població humana genera el 49% de les emissions. O, el que és encara més greu, el 50% de la població mundial és responsable de tan sols el 10% de les emissions globals.
Aquesta diferència és deguda a l’acumulació d’infraestructures industrials que tenen els països del Nord Global, mentre que els del Sud tenen dificultats a conseqüència d’això pel fet d’haver estat sotmesos a un extractivisme sistemàtic durant dècades. És a dir, si els països del Nord poden gaudir dels nivells de vida i producció que tenen ara mateix ha estat gràcies als recursos del Sud Global, que han estat extrets, per mitjans si més no qüestionables, dels seus territoris. Així, hem arribat a l’era de la desolació, on els interessos d’uns quants regeixen el sistema, mentre que el 90% restant queda a la mercè de l’ecocidi i de fenòmens atmosfèrics cada vegada més extrems.
Aquestes poques persones, que tenen accés fàcil als governs del Nord Global mitjançant grups de pressió, reclamen per a si mateixos totes les infraestructures socials i desenvolupacionistes. Això provoca no tan sols efectes directes en els ecosistemes que envolten aquestes societats, sinó que fa de els mateixes infraestructures un motiu de desigualtat. Un cop desenvolupades en una etapa postindustrial, i teòricament més “eficient” des del punt de vista del capitalisme verd, la producció i la consegüent contaminació són retornades als països del Sud.
Així es completa el cercle: després d’haver estat sotmeses durant dècades a espoliacions colonials, les societats de les perifèries globals s’acaben trobant en zones de sacrifici: és allà on es localitzen indústries altament contaminants, que ja no són acceptades al Nord Global, alhora que s’espolia el territori per a desproveir-lo de minerals, fusta o altres recursos. Òbviament, això té greus efectes no tan sols en els ecosistemes locals, sinó en les vides diàries de la seva gent i en la capacitat de reacció de les seves societats davant de qualsevol canvi que afecti les seves vides, molt més inhòspites.
Per una justícia climàtica
Aquestes desigualtats van molt més enllà, per tant, de les simples desigualtats d’emissions. Tenen també repercussions a nivell social, econòmic i polític amb clars impactes, un dels quals és la capacitat de generar societats resilients davant de l’emergència climàtica. Per això, a qualsevol perspectiva d’estabilització climàtica i preservació ecològica, cal afegir-hi també una perspectiva de justícia global, de justícia climàtica.
No podem conformar-nos amb què les nostres societats europees aixequin “bombolles climàtiques”, muralles rere les quals protegir-se inútilment d’una catàstrofe global de què són responsables en gran manera. I, en un món ecològicament ple, no podem acceptar les suposades solucions que ens han portat fins aquí. Davant dels interessos de sempre, que proposen que l’únic camí cap al “desenvolupament” és a través de la contaminació i l’extracció accelerada que els països europeus han utilitzat durant dos segles, cal que ens rebel·lem.
Hem d’entendre la justícia climàtica com un repartiment de càrregues, per tal que cap país es vegi sotmès a afrontar la crisi climàtica en soledat. Tanmateix, de la mateixa manera hem d’entendre la justícia climàtica per avançar, tant les societats del Nord, com les del Sud Global, a una meta comú a través de la solidaritat i de la cooperació.
Si els caps d’Estat i de govern no estan disposats a fer-ho, nosaltres, les societats civils de tot el món, ho farem per ells, tal com ja vam mostrar a la COP25, davant dels incendis d’Austràlia o amb l’arribada de gas extret per fracking a Barcelona.