Imagina per un moment als nostres avantpassats. Imagina’ls de debò, en algun moment, no importa quan exactament, com a tribus distribuïdes per tot el món.
Hi ha un espai obert entre cabanyes, un foc, potser alguns nens que juguen entre les tendes, dones i homes que preparen el menjar, o treballen en alguna eina. Hi ha un silenci aclaparador al seu voltant. Pot ser que un d’ells mussiti alguna melodia senzilla. L’horitzó és una línia ocre tan distant, clara i engalipadora com la línia de la mar.
Ara un exercici d’abstracció una mica més complicat. Si fossis aquí i coneguessis els seus noms, si és que en tenien, pregunta’t quines personalitats tenien… Què és el que els diferencia entre ells. Observa els seus gestos, els petits detalls que els fan únics. Pot ser que un d’ells lligui d’una forma diferent la corda del mànec de l’arc. Pot ser que unes altres pintin diferents formes en els rostres dels seus fills. Si observes durant un temps llarg, pot ser que trobis moltes petites diferències, però seria bastant assenyat afirmar que en la base no hi ha moltes coses que els diferenciïn. Les seves personalitats estan íntimament lligades a les personalitats dels altres. Existeixen com a individus, però existeixen sobretot com a tribu. Són moltes més les coses que els uneixen que les que els separen.
Ara imagina que camines per un carrer de la teva ciutat en el present, i fes el mateix exercici. En pocs minuts has vist una quantitat increïble de personalitats diferents. De subjectes amb inquietuds tan dispars i tan allunyades; de maneres de vestir, pensar, sentir, estar en el món diametralment oposades. El món d’avui està ple de subjectes amb una fortíssima sensació d’individualitat.
Per a formar les nostres personalitats, triem entre un ventall cultural ja de per si esbiaixat geogràficament, que ens presenta l’entorn físic i digital. Així ens afiliem a clubs d’esports, triem entreteniments preferits, pel·lis favorites, veiem unes sèries i unes altres no, ens fem uns ideals i rebutgem uns altres, i per descomptat tenim molt clar el nostre grup de música favorit.
Aquest procés, que podem anomenar procés d’individualització, ha estat progressiu i ha travessat la història de l’ésser humà. Primer va anar, potser, una repartició de tasques diferent, després els ancians i ancianes savis/sàvies, després la jerarquia va fer caps, va diferenciar tasques, tot es va anar complicant, a poc a poc hi havia soldats, esclaus, reis, prostitutes, bruixes, monjos, treballadors d’algun govern, músics, artistes, agricultors, lladres, rics i pobres, feministes, activistes, feixistes, dictadors. Un procés que, a més, va instal·lar de manera terrible diferències entre sexes i espècies.
Però és un procés de doble tall. D’una banda ha donat una riquesa mai vista a l’experiència humana. Visions de tota mena, projectes, noves maneres d’entendre el món. Per un altre ens ha anat distanciant progressivament, de manera profunda i constant. Aquest distanciament dels altres, aquesta sensació tan forta que som algú separat de la resta, alguna cosa que tots hem sentit, és una de les crisis més greus i profundes que tenim avui dia.
És, a més, increïblement paradoxal. Ens sentim més forts que mai com a individus en el mateix moment històric en el qual més depenem dels altres. Si tot s’anés al trast demà, les nostres habilitats i els nostres pensaments, per molt rics que fossin i diversos que fossin, no ens portarien a cap lloc.
Les teves sèries favorites, el teu estil de roba, tot el que et conforma i distància de la resta, inclosos els teus ideals, no serveixen de res si et quedes sol en el món. No és un exercici filosòfic, és literal, com més sents que no tens res a veure amb aquella caixera/o de supermercat, o amb aquell soldat/a, amb aquell/aquella hippie, més negues la realitat evident que ells participen com tu en el funcionament de la societat tal com la coneixem.
I en el cas extrem que tot falli, que arribi el col·lapse, que es faci fallida el contracte social que manté els sistemes econòmics i financers, socials i culturals en marxa, què faràs amb la teva individualitat? On fiques les teves sèries favorites? Els teus ideals?
Aquest és exactament el repte que ens presenta el canvi climàtic i la crisi ecològica. Tota aquesta trajectòria d’individualització dels subjectes ens ha anat instal·lant en una fantasia: la fantasia d’invulnerabilitat.
Estem completament convençuts no sols que no tenim res a veure amb la majoria de la gent que ens envolta, sinó també que podem sobreviure, literalment i metafòricament, sense ells. I no només això, que podem sobreviure, aquesta vegada literalment, sense els ecosistemes bàsics que ens sostenen, sense la naturalesa.
Aquest és probablement l’engany més gran que l’ésser humà ha sofert mai.
I honestament, part de la culpa la té el capitalisme/neoliberalisme, que va accelerar el procés i el va portar a límits extrems, irreals i malaltissos.
No hem sabut conformar una societat d’individus diversos sense que aquests visquin sumits en la més forta fantasia d’invulnerabilitat. El colonialisme va acabar amb tots aquells que se sentien més tribu que individu, que acceptaven més la interconnexió de tot i tots, la interdependència i ecodependència, i només va deixar lloc per a la desconnexió i l’orgull de ser un individu aïllat, un subjecte lliure.
Ara hi ha una cosa més gran que tots nosaltres, més gran que la història, més gran que tots els nostres ideals, que ens amenaça com mai abans res ho ha fet. El col·lapse.
El col·lapse d’una civilització repleta d’individus convençuts de la seva invulnerabilitat. Individus desconnectats que tenen la responsabilitat de frenar col·lectivament una catàstrofe global. La solució passa únicament pel col·lectiu, en un moment on això sembla gairebé esvair-se. Dir que és un repte és quedar-se curt.
Quin seria el primer pas, de manera gairebé filosòfica o espiritual, per afrontar aquesta crisi?
Carregar-se aquesta fantasia d’invulnerabilitat. Fer-ho cada dia, tota l’estona, amb tothom. Ets aquí perquè tot funciona, si deixés de fer-ho, deixaries de ser aquí, així de simple.
El teu petit salari, en el moment en què entra en el teu compte bancari; els teus petits moments de felicitat, tan importants i necessaris; els teus breus moments d’estabilitat, tots ells t’han encegat. T’han convençut que pots estar en el món passi el que passi. Pot ser que sigui el primer que t’ho diu així de clar, i en aquest cas sento fer-ho, però no és així. No hi ha res que et pugui salvar, no hi ha milionari prou ric ni individu prou fort per a sobreviure el col·lapse.
Abandona aquesta fantasia d’invulnerabilitat. Afronta el fet que depens de tot el que t’envolta, que no hi ha on fugir. Pot ser que només així t’adonis que aquests nois i noies que vam bloquejar aquell carrer de Madrid un 7 d’octubre teníem raons de sobres per a fer-ho.