Aquest estiu passat s’han complert 50 anys del Festival de Woodstock, probablement el moment de major eclosió del movimient hippie. Van assistir al voltant de 500.000 joves i van actuar artistes com Joan Baez, Janis Joplin, Joe Cocker, The Grateful Dead, Creedence Clearwater Revival, Santana, The Who o Jimi Hendrix.
La reacció mediàtica conservadora va voler desprestigiar poc després el moviment sencer associant-lo a dos fets terribles del mateix any: l’assassinat d’un jove negre per part d’un membro dels Hell’s Angels al concert d’Altamont mentres tocaven els Rolling Stones; i els assassinats de La Família Manson. Charles Manson (de qui l’història ha recuperat Tarantino en la seva ultima pel·lícula) estava molt lluny dels valors hippies, però tot i així es va produïr l’associació. Aquests dos fets, que res tenien a veure amb el moviment, el van desprestigiar i allà va començar el seu declivi.
Encara que no totes les persones que es consideraven hippies compartien exactament tot un seguit de característiques, sí que es poden enumerar algunes trets bàsics i comuns d’aquest moviment contracultural: el pacifisme, l’ecologisme, el rebuig al consumisme, la defensa de l’autogestió i d’un estil de vida més comunitari … Altres característiques que compartien bastantes persones, com l’ús de drogues i la pràctica de l’amor lliure, van ser polèmiques i van provocar el rebuig d’alguns sectors de la població.
Més o menys de forma simultània al declivi del moviment hippie es va produir l’inici de l’ofensiva neoliberal, que inicialment a través de Pinochet, Thatcher o Reagan es va proposar començar a desfer algunes de les conquestes socials de les dècades anteriors, les posteriors a la Segona guerra Mundial. Poc a poc els postulats d’aquesta ideologia han anat impregnant tots els aspectes de la societat i s’ha produït, entre altres coses, un increment de l’individualisme i la competència entre persones.
Ens trobem finalment no en una economia de mercat sinó en una societat de mercat on absolutament tot pot ser venut o comprat. La recerca del creixement econòmic i dels beneficis a curt termini sigui com sigui s’han convertit en una religió, amb els economistes (aquests que majoritàriament no van encertar a predir la crisi financera) com grans sacerdots que ignoren les lleis bàsiques de les ciències naturals.
Doncs bé, és en aquest precís moment, després de diverses dècades d’hegemonia neoliberal, que ens trobem davant d’una crisi climàtica i ecològica que suposa una greu amenaça per la vida a la Terra. Sense anar més lluny, el Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) ens adverteix que necessitem “canvis ràpids, amplis i sense precedents en tots els aspectes de la societat” si volem evitar o reduir el desastre que s’apropa (i que ja comencem a veure).
Incendis massius, sequeres persistents, inundacions, desglaç accelerat, onades de calor i altres esdeveniments climàtics extrems són cada vegada més freqüents i intensos. Diferents organismes de l’ONU, el Fons Monetari Internacional i fins al Pentàgon, institucions totes elles no considerades especialment radicals, ens han alertat o ens alerten de forma periòdica del camí al col·lapse on sóm. Els informes ens avisen que en poques dècades l’augment de temperatures que es produirà si seguim com fins ara convertirà creixents zones del planeta en inhabitables o provocarà greus problemes al subministrament d’aliments.
Davant d’això podem seguir com somnàmbuls cap al precipici (o cap a l’escorxador), esperant i confiant que els governs o alguna tecnologia arreglaran aquest desastre imminent o podem reaccionar i rebel·lar-nos de forma individual i col·lectiva contra aquest sistema tòxic i criminal, provocant els canvis culturals, econòmics i polítics necessaris. En aquest context sorgeix el 2018 Extinction Rebellion (XR), un moviment internacional que utilitza la desobediència civil no violenta en un intent d’aturar l’extinció massiva i minimitzar el risc de col·lapse social. XR és un moviment inclusiu i transversal, que s’articula en base a 10 principis. Repassem alguns d’ells:
El primer parla d’una visió compartida de canvi. I es defineix de la següent manera:
“Un món sa i bonic, on es dóna suport a la individualitat i la creativitat, i on les persones treballen juntes, resolent els problemes i trobant el sentit, amb coratge, poder i amor. Això es sustentarà en cultures arrelades en el respecte a la natura, les llibertats genuïnes i la justícia.”
Un altre principi estipula que necessitem una cultura regenerativa. Aquest concepte, que sembla derivar-se en part de l’ètica de les cures, és un punt fonamental:
“Una cultura humana regenerativa és saludable, resistent i adaptable; té cura del planeta i de la vida, conscient que és la forma més eficaç de crear un futur pròsper per a tota la humanitat. (…) Necessitem reconnectar amb el nostre amor per nosaltres mateixes, pel nostre país i per la nostra gent, juntament amb un veïnat més ampli; la gent i el món natural.“
Sobre la cultura regenerativa també s’afirma que inclou un enfocament saludable en diverses categories de suport mutu: autocura, cura interpersonal, cura de la comunitat, i cura del planeta i de la gent. Posa el focus en les relacions, i en què totes elles són interdependents.
Altres principis es refereixen a la no violència, a la lluita contra les jerarquies, a l’autonomia i la descentralització.
Un cop repassats de manera breu alguns dels principis, i a falta d’una anàlisi més exhaustiu, podem intuir en XR una inspiració en alguns dels valors propugnats pel moviment social sorgit en els anys 60. Tot i així, a la pregunta que encapçala aquest article, ¿és XR un moviment hippie? , jo respondria que no perquè Extinction Rebellion beu de moltes influències i de molts aprenentatges de lluites anteriors i perquè moltes persones participants o simpatitzants no se sentirien representades en aquesta descripció. Ara bé, crec que és de justícia reconèixer que el moviment hippie va ser un clar precursor d’alguns dels canvis que necessitem. Es pot tenir més o menys simpaties per aquest moviment social, però es comença a fer evident que alguns dels seus postulats anaven en la bona direcció, sobretot si tenim en compte que el seu auge va coincidir just amb l’inici o amb els moments previs a què comencessin a mostrar-alguns senyals d’alarma en relació a el camí que anava prenent la nostra civilització.
La primera demanda d’XR és que es digui la veritat. Com a primer pas, en aquest 2019, s’ha aconseguit que es reconegui que ens trobem davant d’una emergència per a la humanitat. Si hem de continuar aprofundint en la veritat, el següent pas (¿per al 2020?) Hauria de ser assumir que la nostra manera de vida (que no és igual a qualitat de vida) és insostenible, entre altres coses perquè no es pot sostenir només amb energies renovables. L’era del petroli accessible, abundant i barat s’acaba. I encara així no fos, la crisi climàtica i ecològica ens obliga a deixar de seguir cremant combustibles fòssils. Hem d’assumir que les energies renovables no disposen del mateix poder energètic i per tant hem de despertar del miratge dels dos últims segles. És ineludible, per tant, la necessitat de reduir l’ús d’energia i de materials, fet reconegut fins per la ministra espanyola de Transició Ecològica.
En aquest punt formularia una pregunta. És millor que un nen / a rebi pel seu aniversari 8 o 9 regals (objectes) o que rebi màxim 2 o 3? (Minut de reflexió 😊).
O podem recordar aquest fragment de diàleg del famós llibre “El món de Sofia”:
– Cada vegada hi ha més gent que vol viatjar en avió. Per això han de construir més aeroports. Et sembla sostenible aquesta conclusió?
– No, és una ximpleria. També hem de pensar en el medi ambient. Jo penso que hauríem de construir més trams de ferrocarril.
Com a reflexió final, penso que la recerca de la simplicitat voluntària, característica típica del moviment hippie, pot ser un far que ens guiï en el camí cap a una vida més autèntica, més humana, més feliç i amb més sentit. Una vida en què donem importància a les coses que realment la tenen, aquestes de les que segurament recordarem i farem balanç en els nostres moments últims de vida.
Pau i Amor
Ai no, ¿en què estaria pensant?
Amor i Fúria
Jaume Osete
Membre de Rebel·lió o Extinció Barcelona
