Després de gairebé dos mesos confinades, per fi arriba el moment en què podem començar a reprendre el nostre dia a dia. Algunes hem tingut el privilegi de dedicar aquest temps a pensar, repensar-nos i posar en valor el que és important per a nosaltres; però d’altres hem viscut petits inferns quotidians que no semblaven acabar-se mai.
Per a moltes dones, el confinament ha suposat retrobar-se amb els seus agressors. Per a persones LGTBIQ+ en general, i trans en particular, ha significat haver d’enfrontar-se a la falta d’acceptació d’entorns familiars hostils. Per a tot el personal sanitari i de cures que ens ha sostingut, ha significat condicions de treball indignes. Per a moltes, la pèrdua de persones estimades. I, per a totes, ha significat enfrontar la incertesa social i econòmica que s’ha produït.
El virus ens ha recordat com de fràgils som i ha deixat al descobert una vegada més les disfuncionalitats del sistema. Si alguna cosa ha posat en evidència el confinament, és que teníem un model de vida en contra de la vida mateixa. Les nostres ciutats i pobles tenien un ritme frenètic que ens portava al límit de la bogeria; les nostres comunitats s’havien de conformar amb les engrunes d’un sistema econòmic basat a explotar fins a l’esgotament els nostres cossos i, de manera més dramàtica, els cossos d’altres pobles i comunitats del món, així com els recursos finits de l’únic planeta que permet la nostra existència.
Arriba per fi el final de la part més estricta del confinament, amb la ciutat de Barcelona entrant en fase 1 just en una setmana clau pel nostre ecosistema. Aquest dimecres 27 de maig, l’Estat espanyol ja haurà consumit els recursos que la Terra proporciona per abastir-nos durant tot l’any, molt abans que altres països més pobres, i de la mitjana global, que l’any passat va situar el Dia de l’Excés de la Terra el 2 d’agost. D’altra banda, comencem la fase 1 havent arribat ja durant la fase 0 als nivells de contaminació de l’aire a la ciutat similars als d’abans del confinament. Veiem com, a partir d’aquest moment, a Barcelona tornem a viure per sobre d’allò que la Terra ens pot donar tant a nivell de recursos com per a tenir una vida saludable.
Això ens fa preguntar-nos: a quin món volem tornar? Volem retornar a les presses, a l’esgotament mental i físic d’un sistema tòxic que ens ataca a nosaltres en l’àmbit personal i a la resta dels nostres ecosistemes a escala material? A l’antiga normalitat, basada en l’extractivisme de cossos i ecosistemes, de negació d’identitats i visions del món en mans dels negocis d’uns pocs? O volem anar cap a la “nova normalitat” que ens proposen els governs, on sembla que mantindrem rutines de confinament sumades a un control que ratllarà l’abús per tal de seguir amb la “guerra contra la pandèmia”?
L’única normalitat que volem és l’alteritat
Cada cop som més persones a qui ni la normalitat d’abans ni la “nova normalitat” ens sembla convincent. Veiem com les propostes que ens estan arribant per part dels governs, i del nostre govern de l’Estat en particular, no són suficients per a reconstruir la nostra societat. No oblidem que no serviran de res les boniques paraules respecte plans de xoc, escuts socials i estats d’alarma si les mesures anunciades no arriben a tota la població. Veiem amb desconcert, a més, com els rescats no arriben a qui haurien d’arribar, i en canvi s’enfoquen a rescatar als mateixos de sempre.
Necessitem imaginar una altra realitat a la qual volem “tornar”, un espai divers que ens permeti reconstruir els llaços entre nosaltres, el nostre entorn i les nostres societats. Hem gaudit uns dies de veure i viure la ciutat sense massificació i amb molta menys contaminació. Poder viure aquesta experiència ens ajuda i ens apropa a imaginar en quina direcció podem canviar les nostres ciutats perquè siguin més sanes, segures i sostenibles per a les persones i els nostres entorns no només per uns dies, sinó per les generacions futures.
També hem pogut observar nosaltres mateixes com el nostre replegament a casa ha fet ressorgir la part més humana de la ciutat, com si haguéssim recordat que som, abans de res, societat: les xarxes de suport mutu que hem creat als nostres barris ens han demostrat que els nostres llaços són més forts que mai. El distanciament físic ens ha fet sentir el desig d’estar més unides que mai. Aprofitem-ho.
Cap a la Fase 5: una societat regenerativa
És aquest suport comunitari, que hem desenvolupat quan hem recordat la nostra fragilitat i la necessitat d’actuació conjunta i urgent, el que ens pot servir per a reflexionar sobre la nostra relació amb el món per tal de defensar amb la mateixa urgència que hem encarat el virus allò que és fonamental: la vida.
És una realitat que moltes ens sentim bloquejades o cremades amb la situació que estem vivint. Però, com qui es cura d’una malaltia, com a societat hem de prendre’ns el temps per a repensar-nos. Necessitem fer que les xarxes de suport mutu que hem creat als nostres barris siguin la nova normalitat; que la cinquena fase d’aquesta desescalada sigui la de construir una societat regenerativa.
Una societat, en definitiva, que tingui la vida com a prioritat i posi en valor totes les tasques de cura, cap a les persones i els ecosistemes, que tan sovint havíem oblidat. Per a fer-ho hem de ser valentes: si la resposta al pitjor de la pandèmia l’hem trobat en les nostres veïnes, el fet de construir l’alteritat que ha de venir l’aconseguirem només si fem dels nostres barris, lluita. Reconstruïm-nos des de les ciutats, repensem com és l’entorn on volem viure!