Davos, 2020
Aquest gener, com els últims 50 geners, ha començat el Fòrum Econòmic Mundial de Davos. L’esdeveniment consisteix en una reunió dels individus i grups empresarials més poderosos del món, organitzat per una corporació privada, decidint el rumb de l’economia mundial. Arribats en avió privat, rodejats de luxe, i d’un dispositiu de seguretat extraordinari, els líders mundials i VIPs del ‘famoseo’ es reuneixen a un resort d’esquí als Alps suïssos, el millor exemple de l’Europa-fortalesa.
L’encontre, que pretén ser multilateral, en realitat ha generat una elit financera global, i l’eina de governança que avui té més força que els governs dels països.
Els “homes de Davos”, les elits globals que millor encarnen la fantasia d’invulnerabilitat, es reuneixen allà cada gener i decideixen el futur del món. Aquestes elits se senten tant per damunt dels problemes de la “gent normal” (precarietat, vulnerabilitat compartida…), que perden el vincle emocional amb les classes populars dels seus respectius països. Al cap i a la fi, sembla que amb diners sempre podràs comprar-te una casa a un altre lloc, quan el teu país s’enfonsi.
Les últimes dècades, la cimera de Davos ha aparentat preocupacions climàtiques, mentre ha consolidat els negocis a qualsevol preu. Allà Bolsonaro va explicar fa dos anys que la presidència de Brasil l’hi havia costat DAVOS 2020 i que pensava posar a la venda tota la selva possible. Fa un any Thunberg va esdevenir un personatge públic reconegut amb la xerrada en què va donar la famosa clatellada a les elits mundials que mai cap convidat a Davos havia expressat amb aquells termes.
Ens vam reunir a Bern diversos Rebels de Barcelona, Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Alamània, Canadà i Suïssa. Molts ja ens havíem conegut a Madrid durant la COP25, i va ser una oportunitat de retrobar-nos en un ambient ben diferent. Vam participar en algunes marxes i manifestacions a Berna, juntament amb altres moviments per la justícia climàtica i social, i vam començar la marxa a peu de tres dies des de Landquart fins a Davos.
Pel camí, els pobles ens van acollir a edificis públics, i un equip d’intendència molt organitzat (el mateix de la COP 25) ens va acompanyar. Carregàvem un artefacte solar del qual sortia música en caminar, i ens manteníem com un gran ramat (d’un miler de persones) mantenint la calor i els ànims cantant en diversos idiomes.
De camí vam anar deixant empremtes de coala (relacionant la Snow Rebellion amb la Bushfire Rebellion). Vam escriure missatges a la neu amb la pols de color de holi, amb la que vam celebrar la desescalada de la tensió l’últim dia, després d’un bloqueig no autoritzat de les carreteres, que va durar poc, ja que hi havia gairebé tota la policia de la regió concentrada en aquella vall.
En realitat, ningú esperava que ens deixessin arribar fins a Davos, ja que anys anteriors les autoritats ho havien impedit, així que la realitat és que un cop allà, no teníem cap acció gaire preparada, i la que teníem mig preparada va ser menys espectacular del que esperàvem als nostres caps. Durant la ruta vam compartir un temps molt bonic, que ens va consolidar com a grup internacional i va enfortir els nostres llaços de solidaritat entre els diferents nodes, i també amb els altres moviments socials.
