Diari personal i reflexió d’un rebel sobre l’acció de rebel·lió internacional del 7 d’octubre a Madrid.
10 d’octubre de 2019
Com molts altres rebels, estic de tornada, en un tren que es dirigeix cap a casa.
El viatge de tornada a casa m’està adormint, portant-me lentament a un estat mental calmat i tranquil.
Al meu braç esquerre encara puc veure les lletres escrites a mà amb el nom de la nostra advocada que s’esvaeixen lentament “… …AN LOPEZ”.
Un parell de dies després de l’acció, el coll em comença a fer mal una mica més de mal, com a recordatori del nostre desallotjament al pont.
Tinc pocs records molt clars gravats en la meva ment.
És d’hora i estem caminant des del lloc on vam dormir fins al nostre punt de trobada abans de l’acció.
Puc sentir la tensió de tots i totes mentre creuem els foscos i silenciosos carrers de Madrid.
Alguns de nosaltres parlem uns amb els altres per alliberar la tensió, jo, en canvi, sento que necessito un espai tranquil per concentrar-me una mica i preparar-me. És per això que sóc l’últim del meu grup d’afinitat. Puc veure a tots davant meu, caminant fermament. Puc veure valor i bellesa en ells.
Els vaig conèixer, a la majoria, el dia anterior i ja em sento molt orgullós de ser part d’aquest grup.
El temps sembla aturar-se i l’espera és interminable fins a un parell d’hores després.
Sense cap senyal aparent, de cop i volta estem corrent cap a l’acció. Centenars de persones s’apinyen al voltant d’un vaixell rosa i sembla que s’està produint un caos organitzat. La gent crida per demanar ajuda mentre altres comencen a corejar.
Estic assegut a la primera línia i puc veure el sol del matí colpejant la meva cara, així que amb prou feines puc mirar cap al camí davant meu. Sé que la policia podria aparèixer en qualsevol moment per desallotjar-nos. Una por persistent creix de no saber el que pot passar. Però estem aquí assegudes totes juntes, i això em dóna valor, i puc unir-me a tots els altres cantant: “… aquest matí m’he despertat per començar la rebel·lió!”.
Un parell de minuts més tard puc veure els fotògrafs i a la premsa davant meu, i en la meva ment apareix un pensament: “SÍ, HO HEM ACONSEGUIT!”.
Ja no importa el que passi després.
Ara són dos dies més tard, a última hora de la tarda. Ja vaig recollir les meves coses el dia anterior, però sento que no vull deixar aquest lloc i les fortes connexions que vaig fer amb cadascuna de les persones que he conegut. Així que decideixo tornar al campament davant del “Ministeri per a la Transició Ecològica” per dir adéu.
Durant el dia he tingut por que el campament pogués fer-se més petit. Però ara puc veure que encara hi ha molta gent.
Aguanto la respiració i els meus pulmons estan plens d’esperança.
Algunes persones estan ballant i organitzant una festa, altres acaben de tornar d’una acció visiblement cansades, i altres estan preparant pancartes per a l’endemà.
És hora de marxar.
Sé que aquests dies intensos són una carrera curta dins d’una gran marató. Sé que s’ha de produir un canvi dràstic ara mateix, però que necessitem la resiliència per regenerar les nostres energíes per aquest llarg camí.
És hora de reflexionar, de reparar les nostres ferides i els nostres conflictes interns.
És hora de mirar enrere i veure com vaig gestionar les meves pors internes: “la policia està arribant!”, “L’alcalde amenaça de desallotjar l’acampada!”, “Els arbres podrien caure!”, I adonar-me que són el resultat de la violència d’un sistema que vol evitar el canvi, vol dividir-nos i controlar-nos.
Puc sentir clarament que el valor per lluitar contra aquestes pors creix de les nostres connexions col·lectives.
Estic pensant en els camarades del meu grup d’afinitat.
La nostra solidaritat contra la seva repressió.
Fins a la pròxima rebel·lió …