Argumentari sobre la Cimera de l'OTAN a Madrid del 29 i 30 de juny | Extinction Rebellion

Tens al davant un document elaborat per persones que formem part de diferents nodes de XR amb l’objectiu que les persones del moviment i alienes coneguin l’OTAN i els motius pels quals, com a moviment per la justícia climàtica, ens hem de mobilitzar.

En aquest text (extret de https://aplaneta.org/argumentario-sobre-la-cim-de-la-otan-en-madrid-del-29-y-30-de-junio/), recopilem el que hem considerat que són les principals qüestions sobre l’OTAN, la seva cimera a Madrid (que està tenint lloc els dies 29 i 30 de juny), però també sobre els exèrcits dels estats de la Unió Europea en general, així com alguns conceptes com la seguretat.

1.– Què es l’OTAN? Breu recorregut històric

L’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (en anglès, North Atlantic Treaty Organization, NATO), també coneguda com a Aliança Atlàntica, és l’aliança militar (1) creada el 1949 amb la signatura del Tractat de Washington per contenir l’expansió del comunisme i combatre a la Unió Soviètica.

Actualment, l’OTAN la conformen 30 països. Els 12 països signataris del Tractat de Washington: Estats Units, Canadà, Bèlgica, Dinamarca, França, Holanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Regne Unit i Portugal. A més de Grècia i Turquia; la República Federal d’Alemanya es va incorporar el 1955; Espanya el 1986; Hongria, Polònia i la República Txeca, Romania, Bulgària, Eslovènia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Albània i Croàcia, Montenegro i l’últim país a entrar va ser Macedònia, el 2020.

Nascuda en els primers anys de la Guerra Freda, els 12 primers països signants es comprometien en l’article 5 a la defensa mútua en cas que qualsevol dels seus membres fos atacat per una potència externa. Des de llavors, aquest principi ha estat invocat tan sols una vegada en la història de l’organització, i va ser arran dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units.

A nivell internacional, l’OTAN ha estat una de les estructures fonamentals de l’hegemonia nord-americana responsable d’una forma de desenvolupament basada en les dinàmiques d’expropiació i sobreexplotació dels recursos naturals del planeta i concretament del Sud Global.

La seva història distingeix dues grans fases:

• Una fase anterior a la caiguda de la Unió Soviètica (1949-1990).• Una fase posterior que té un punt d’inflexió intern als atemptats de l’11S (1990-2022).

Durant la Guerra Freda (1949-1991), l’OTAN duu a terme múltiples operacions militars, tant oficials i públiques com extraoficials i encobertes, orientades a contenir l’expansió política i cultural del comunisme. El seu objectiu oficial era protegir els aliats de possibles atacs de l’URSS. El seu objectiu extraoficial, generar xarxes de grups armats amb què operar secretament. L’anomenada guerra bruta i les operacions encobertes donen forma al terrorisme d’estat dirigit i coordinat per la CIA i el MI6 (serveis d’intel·ligència).

Per dur a terme aquestes operacions, es van crear les anomenades xarxes Stay Behind: grups armats que s’havien d’activar en cas d’ocupació enemiga, o en cas que els grups socialistes o comunistes dels països aliats comencessin a guanyar força als seus territoris. A Europa, aquestes xarxes van quedar lligades al nom d’Operación Gladio (2), encara que de manera específica es refereix al conjunt d’aquestes operacions a Itàlia. Les operacions del Gladi a Itàlia, França, Bèlgica, Dinamarca i Grècia van ser recollides per l’investigador suec Daniele Ganser al seu llibre «Els exèrcits secrets de l’OTAN: L’operació Gladio i el terrorisme a Europa occidental» (2010).

En acabar la Guerra Freda el 1989, la missió per a la qual va ser creada l’OTAN (protegir els Estats Membres davant de l’URSS) semblava estar complerta. Tot i això, els membres de l’OTAN van mantenir l’aliança occidental, i això va justificar la recerca d’un nou paper per a l’OTAN, cosa que va forçar la primera redefinició de l’aliança (3).

L’OTAN podria haver-se dissolt en aquest moment, però es va ampliar incorporant el 1999 Polònia, Romania i altres països, tot i que l’OTAN havia promès Gorbatxov i Ieltsin que mai no acceptaria com a membres els països de l’antic Pacte de Varsòvia, alguna cosa que des de llavors ha llastat la relació entre Rússia i la Unió Europea.

Els objectius estratègics de l’aliança van anar abandonant la seva orientació pública ofensiva i van passar a incorporar objectius com ara la protecció dels recursos energètics estratègics, la defensa de les fronteres territorials i fins i tot els «drets de l’aliança» per fer formes de «guerra preventiva» com les que hem esmentat. Per això, el tractat de la Cimera de Washington de l’OTAN del 1999 marca un punt d’inflexió decisiu. A més de l’expansió de l’OTAN cap a l’Est, en contra de l’acordat amb Rússia; s’entén que està legitimada per intervenir en aquells conflictes propers a les seves fronteres, encara que no siguin els estipulats en l’article 5.

El mateix tractat s’oposa al fet que l’ONU posseeixi el monopoli sobre el recurs de la força de les Nacions Unides, declarant la seva voluntat unilateral de fer ús de la força. Això va obrir la porta que encara avui l’OTAN incompleixi sistemàticament els mandats de l’ONU i facin d’aquesta organització supranacional icona de la impotència política dels segles XX i XXI.

El 1999 l’OTAN va bombardejar Kosovo sense mandat del Consell de Seguretat de l’ONU, fet que va constituir una guerra d’agressió il·legal que li va costar la vida a una xifra de civils que oscil·la entre els 1.500 (xifra de l’OTAN) i els 5.700 (xifra) de la República Federal de Iugoslàvia). Aquests bombardejos van arribar a emprar bombes de dispersió, armes assenyalades pels seus efectes de destrucció inespecífica. Entre els morts d’aquests bombarders, destaca el bombardeig de l’ambaixada xinesa a Belgrad (7 de maig del 1999) i el bombardeig contra un comboi de refugiats albanesos a prop de Gjakova (14 d’abril del 1999) en què van morir prop de 70 persones (16 eren nens).

Després de l’11 de setembre del 2001, l’OTAN va recórrer al seu article 5 i va declarar que no només els Estats Units sinó tots els països de l’OTAN estaven en guerra, i va atacar l’Afganistan l’octubre del 2001, en el que podem anomenar la seva «segona refundació » per la qual l’OTAN justificava les seves intervencions sota el paraigua de la lluita antiterrorista. En aquest moment, l’OTAN ja s’ha convertit en un instrument militar per assegurar les fonts d’energia, els oleoductes i controlar les rutes de trànsit dels hidrocarburs al Golf d’Aden, tal com explica Greenpeace al seu informe sobre «Misiones militares per protegir els interessos de la indústria del petroli i el gas» (4).

Deu anys després, l’ocupació de l’Afganistan per part dels Estats Units i l’OTAN (inclosa Espanya) va destruir infraestructures i institucions que, lluny d’haver afavorit la florida de la llibertat i la democràcia als seus territoris, no ha fet més que cronificar la violència i la misèria. Aquesta operació militar llançada fa 20 anys va concloure amb la victòria dels talibans i amb la mort de més de 10.000 víctimes civils afganeses (5). Tot i això, encara avui ens diuen que la intervenció de l’OTAN i la seva participació a la guerra és una garantia de «seguretat».

2.- Què ve a fer l’OTAN a Madrid: la tercera refundació

En el context de la guerra entre Rússia i Ucraïna, l’OTAN compta amb un avantatge decisiu per legitimar tant la raó d’existir com la capacitat d’intervenció: la invasió d’Ucraïna per part de Vladímir Putin i la mort de civils ucraïnesos. En aquest sentit, l’OTAN es presenta com una garantia de seguretat per als seus aliats i com a guardià dels drets humans davant d’una possible escalada de les operacions militars russes. Tot i això, tota la història de l’OTAN desmenteix que les seves intervencions reverteixin en un augment de la pau, la seguretat o la democràcia. Però si no és defensar la pau, garantir la seguretat ni enfortir la democràcia: a què ve l’OTAN a Madrid?

A la Cimera de l’OTAN que tindrà lloc a Madrid els dies 29 i 30 de juny, l’agenda girarà al voltant de tres qüestions: l’augment de despesa militar, una nova narrativa que en justifiqui l’ampliació i la preparació dels Estats per a la crisi ecosocial i el rol que juguessin els exèrcits dels Estats membre de l’OTAN en ella.

En primer lloc, es planteja l’augment de la despesa militar anual de tots els estats membres a un 2% del PIB, una exigència que Trump va posar sobre la taula (6), que Biden ha fet seva i que la resta d’Estats estan disposats a acatar (7). Les despeses que comporta la participació d’Espanya a l’OTAN i l’organització de la cimera a Madrid són aclaparadores. Per complir amb la inversió del 2% del PIB que exigeix l’OTAN, Espanya hauria de duplicar la despesa en defensa (8), o dit altrament, la quantitat equivalent a tot el que les administracions públiques van dedicar a la protecció mediambiental el 2020 – Representa, al seu torn, el doble del que es va invertir en habitatge i serveis comunitaris. Aquest serà el desplegament de seguretat més car que va tenir lloc a Espanya els últims 30 anys (8) i el cost s’estima en 2,18 milions d’euros (9).

En segon lloc, l’OTAN plantejarà una nova narrativa per la qual s’autoproclama garant mundial de la democràcia i declara una lluita oberta contra els «Estats autoritaris» tal com ja assenyalen els seus propis informes, com el de l’Institut Espanyol d’Estudis Estratègics, El futur de l’OTAN després de la cimera de Madrid 2022: (10) «L’OTAN existeix per protegir els nostres pobles i els nostres valors: la llibertat, la democràcia i l’Estat de dret» i atesa la «la necessitat de fer front a l’avenç rus i xinès a Amèrica Llatina i Àfrica».

Finalment, els països de l’OTAN reconeixen des de fa anys la crisi climàtica i la necessitat de preparar-s’hi. N’és una prova el Pla d’acció per a la seguretat i el canvi climàtic publicat el 2021 que apunta que «El canvi climàtic és un dels reptes que defineixen el nostre temps. És un multiplicador d’amenaces que afecta la seguretat dels aliats» (11), d’aquí se segueixen un conjunt d’estratègies per assegurar recursos i operacions adaptatives per fer front als impactes de la crisi climàtica, a més de declaracions vagues sobre la hipotètica necessitat d’abordar la reducció d’emissions militars (12), que no tenen res a veure amb la preocupació de la reducció d’aquestes, com veurem més endavant.

A més, a l’informe de l’Institut Espanyol d’Estudis Estratègics esmentat anteriorment es reconeix que «els efectes del canvi climàtic configuren el nostre entorn geopolític i poden afectar el comportament dels Estats» i apunta cap a algunes de les qüestions concretes que cal tractar a Madrid: «La OTAN també abordarà la necessitat d’adaptar les seves capacitats al canvi climàtic de manera més rellevant a les seves adquisicions ia la seva associació amb la indústria».

Davant d’aquests objectius, cal tenir en compte que les democràcies del Nord Global ni tan sols respecten els acords que elles mateixes han subscrit, com l’Acord Climàtic de París. Són democràcies a curt termini que només responen a l’incentiu de les eleccions i, per tant, incapaços d’afrontar la crisi climàtica al ritme que necessitem i així ho han demostrat. Les mateixes democràcies són responsables de l’extracció violenta de recursos energètics del Sud Global i d’aprovar lleis repressives com la que Boris Johnson va aprovar per reprimir Extinction Rebellion al Regne Unit (13) o lleis contra la llibertat d’expressió com la Llei Mordassa.

Els principals mandataris dels països industrialitzats venen a Madrid a assegurar-se que malgrat els reptes que saben que suposa la crisi climàtica, es manté l’status quo a l’interior d’un planeta degradat. Tot i això, no podem deixar de recalcar que tant el colonialisme com el malbaratament de recursos materials que suposa l’augment de despesa militar acceleren la crisi climàtica i ecosocial. En el marc de les desigualtats planetàries, l’extractivisme conviu amb la militarització de la política de fronteres: primer, Europa i els Estats Units escullen els territoris del Sud Global, forçant les persones a sortir dels seus territoris per després bloquejar-los el pas amb murs, armes i concertines.

Igual que en el període post Guerra Freda, el que l’OTAN va fer girar la seva activitat al voltant de les fonts d’energia, ara es planteja un objectiu similar, però amb una lleu variació: apropiar-se de les últimes fonts de petroli i de gas, així com dels recursos minerals estratègics necessaris en una ère d’escassetat energètica i material. Per això, la tercera refundació de l’OTAN significa la perpetuació del colonialisme i la guerra com a estratègia per adaptar-se als impactes de la crisi ecosocial. Durant segles, l’extractivisme, el colonialisme i el militarisme han provocat danys inacceptables al Sud Global que no s’han reparat. No serem còmplices amb cap intent de perpetuar aquest sistema racista i ecocida.

3. Perquè ens mobilitzem?

3.1. Les guerres són incompatibles amb la justícia climàtica

Segons un informe de Greenpeace (7), en els darrers 50 anys, almenys una de cada quatre guerres entre estats ha estat relacionada amb el petroli. Missions i operacions de l’OTAN a l’Iraq, Síria o Sea Guardian a la Mediterrània oriental, tenen com a objectiu assegurar el flux de petroli i gas cap als Estats Units i Europa. Com a moviment climàtic, no podem parlar de crisi climàtica sense parlar de justícia. Tenim responsabilitat de mirar més enllà de les emissions i de l’augment de temperatures.

D’on venen els minerals necessaris per fer bateries de liti i molins eòlics? Les tecnologies que fem servir al nostre dia a dia es componen de materials crítics que requereixen brutals processos d’extracció dependents del petroli, que neguen la dignitat de massa éssers humans, sobretot al Sud global (8). Les transformacions de la transició energètica encara necessitaran més recursos del Sud. El món que tenim ara s’ha basat a portar brutalment al Nord els recursos mitjançant l’extractivisme, la colonització i la guerra. Sovint el món verd occidental s’assembla massa al món que pretén deixar enrere (9): no podem acceptar tenir senzillament el mateix mon però eco-friendly.

Les guerres sostenen les dinàmiques del sistema responsable de la crisi climàtica. El nostre sistema tòxic crea desigualtats i les manté a través de la militarització i la violència. Les solucions basades en la seguretat tenen com a objectiu assegurar que res no canvia, per injust que sigui el que existeix. Als seus documents, els senyors de la guerra assenyalen les persones refugiades i les persones que hem decidit a actuar com a amenaces, ja que consideren que tenim «el potencial d’alterar aquest statu quo, s’oposen a l’ordre econòmic vigent i presenten un perill de inestabilitat» (10).

La militarització exclou les solucions col·laboratives. Per assolir la justícia climàtica, serà imprescindible revertir i canviar el sistema tòxic que ha provocat aquesta crisi. Les comunitats que són a primera línia, que han sabut tenir cura de la biodiversitat fins ara, representen fonts d’inspiració i solucions vives (10).

3.2. La industria militar és una de les principals causes de la crisi climàtica.

Ampliar exèrcits és incompatible amb una reducció d’emissions del sector armamentístic. L’activitat dels exèrcits genera un bucle de retroalimentació positiva: l’increment d’emissions augmenta els efectes del canvi climàtic, cosa que fomenta l’emergència d’escenaris que reverteixen més despesa militar i més emissions. No serà possible escapar-se d’aquest bucle mentre que el creixement econòmic continuï essent el principal objectiu de les nostres societats (11).

A més dels danys directes sobre les vides humanes intrínsecs a qualsevol guerra, els exèrcits provoquen danys a la vida al planeta principalment en tres nivells: les emissions de CO2 pels combustibles fòssils que utilitzen, les restes tòxiques de les guerres que destrueixen ecosistemes i biodiversitat, i el dany directe a entorns naturals com a bases militars i camps d’entrenament, que romanen durant molts anys sense capacitat de regeneració. La guerra és mort directa per avui, i mort indirecta per demà.

L’OTAN forma part d’un sistema destructiu que omet deliberadament els límits de la Terra. La contaminació i degradació mediambiental generada pels exèrcits abans, després i durant els conflictes bèl·lics és una de les grans causes de la crisi climàtica i de la pèrdua de biodiversitat. La guerra ja ha deixat una empremta indeleble a la Terra: més de 2.000 bombes nuclears detonades, per exemple, han deixat una empremta radioactiva irreversible en la composició de l’atmosfera (12).

L’entrenament militar genera emissions, pertorba els paisatges i els hàbitats terrestres i els marins. Els vehicles i explosius generen contaminació química i acústica per l’ús d’armes. Els mars són transformats en abocadors de munició (13), i els abocaments arrosseguen grans quantitats de compostos químics altament contaminants. Les enormes quantitats de combustibles fòssils consumides pels exèrcits només per al seu desplaçament explica que el Pentàgon sigui el consumidor institucional més gran del món.

El 2019, la petjada de carboni de la indústria militar a Europa va ser d’aproximadament 24,8 milions de tones de CO2 equivalent –un valor que agrupa tots els gasos amb efecte d’hivernacle–. Això equival a les emissions d’almenys 14 milions d’automòbils, o el que és el mateix, a les emissions totals dels vehicles de Portugal, Grècia i Noruega junts (14).

Un informe del Centre Delàs d’Estudis per la Pau aprofundeix en les conseqüències que té militarisme cap al clima i el medi ambient. Segons el seu estudi sobre militarisme i crisi ambiental, els principals països exportadors d’armes -que representen el 35,48% de la població- concentren el 82% de la despesa militar global i generen el 67,1% de les emissions que causen l’escalfament global. A més, aquests països concentren els centres de poder que controlen de manera efectiva més de 63.000 corporacions transnacionals (14).

3.3. La transició ecològica de les forces armades es pitjor que el greenwashing

Segons alguns mitjans, els països membres de l’aliança tenen la intenció d’acordar a Madrid que els exèrcits arribin a la neutralitat climàtica per a l’any 2050 en un intent de rentat de cara verda. Bales eco-sostenibles? Tancs elèctrics? Una arma mai no serà ecològica, doncs una cosa que mata no sosté la vida.

La reducció d’emissions que planteja l’OTAN no és per actuar davant de la crisi climàtica ni per mitigar-la, aquests canvis només responen a la vulnerabilitat que els generen els fenòmens extrems vinculats a la crisi climàtica i la dependència d’uns combustibles fòssils que s’esgoten. En paraules de l’exsecretari de l’Armada dels EUA: “Avancem cap als combustibles alternatius a l’Armada i el cos de Marines per una raó principal, i és per fer-nos millors combatents”.

L’objectiu dels exèrcits no és defensar la vida, i tampoc reduir les emissions, sinó assegurar l’extracció i el transport de capitals fòssils i els minerals necessaris per a la transició energètica fins als centres de consum del Nord Global. Greenpeace apuntava que el 2021, Alemanya, Itàlia i Espanya van gastar uns 1.200M€ en missions militars per protegir la importació de combustibles fòssils (15). No és possible entendre l’estructura de l’actual crisi planetària (climàtica, energètica, humanitària i de recursos) sense atendre el rol dels sistemes militars com a guardians d’aquesta crisi.

3.4. La militarització no condueix a la seguretat ni a la pau.

Tal i com veiem als mitjans, s’està intentant imposar la idea que la nostra seguretat depèn de les armes, cosa que legitima l’augment de la despesa militar. És el mateix argument que el negoci de les armes ha imposat històricament als EUA per legitimar-ne la possessió (16), però només cal veure les desgràcies que passen periòdicament en col·legis i llocs públics per entendre les implicacions.

Als països enriquits, la noció de seguretat s’associa a preservar allò que és propi i els béns privats davant les amenaces exteriors. No obstant això, les Nacions Unides el 1994 van definir la seguretat com «la cura de les necessitats bàsiques de les persones» (17). En un context de reducció en la disponibilitat material i energètica, allò que ens proporciona seguretat no és la força bèl·lica. Les guerres mai no acabaran i ens desgastaran dolorosament. El que ens proporciona veritablement seguretat és construir resiliència i reduir la dependència de recursos finits.

Cal destacar que els conflictes sorgeixin arran de les desigualtats i el mal repartiment de recursos. A escala global, denunciem les desigualtats brutals entre territoris i la militarització de les fronteres d’una Europa fortalesa. Denunciem també la criminalització de les migracions per part de la UE, que al seu informe “Canvi climàtic i seguretat internacional” del 2008 va classificar les migracions provocades pel clima com a 4t problema de seguretat (18).

D’altra banda, hem d’entendre que l’OTAN mai no ha estat una organització que promogui la pau. Les relacions internacionals són relacions entre Estats definides en termes de poder i interessos, no de moral o ètica. La geopolítica no és Hollywood, i no hi ha tal cosa com «els bons lluitant contra els dolents». Les relacions internacionals són relacions entre Estats definides en termes de poder, no de moral (19), o com apunta Arantxa Tirado, “La geopolítica i la geoeconomia no tenen valors morals superiors, són negocis” (20). Com va dir José Antonio Zorrilla, exdiplomàtic i ambaixador d’Espanya, «les armes no condueixen a la pau. Les armes condueixen a la carrera d’armaments i per tant, a la guerra».

Com a moviment per la justícia climàtica, no acceptem les guerres imperialistes com a via de resolució de conflictes. La guerra mai no serà la resposta a la crisi ecosocial.