Ja podem dir, sense por d’equivocar-nos, que la crisi sanitària que vivim des de fa més de dues setmanes està afectant la nostra societat a tots els nivells. L’estratègia que s’ha adoptat per evitar morts i el col·lapse del sistema sanitari ha estat el confinament de totes les ciutadanes a casa. Això també ha suposat la suspensió de totes les accions programades dels moviments pel clima, i la limitació de qualsevol acció de protesta als carrers.
Mentre la flora i la fauna de la ciutat prenen els carrers en la nostra absència, i es respira l’aire més net d’aquest segle, també veiem com la crisi econòmica i social desencadenada pel COVID-19 posa de manifest les fallides d’un sistema que no garanteix el benestar de les persones ni la vida al planeta, sinó que agreuja les desigualtats socials, la precarietat i està provocant una extinció massiva d’espècies. La crisi sanitària i les conseqüències econòmiques del confinament ja està afectant de manera més pronunciada als barris més pobres i als col·lectius més vulnerables: acomiadaments, vacances forçoses, suspensions de sous; dificultats per pagar el lloguer, el gas, l’aigua o l’electricitat; i saturació dels serveis públics després d’anys de retallades per part d’uns governants supeditats als grans interessos, en són alguns exemples.
Després de l’estrepitosa experiència viscuda amb la crisi de 2008, la societat civil s’ha organitzat aquest cop ràpidament per exigir al govern unes mesures que protegeixin als col·lectius més vulnerables i posin la vida al centre. Així va néixer fa uns dies el Pla de Xoc Social, que s’estructura en diversos eixos: el reforçament del sistema sanitari públic, defensa del dret a l’habitatge, la defensa del treball i les condicions laborals, una renda bàsica pels col·lectius més afectats, la intervenció dels recursos privats al servei de l’interès general, el manteniment de les mesures de prevenció, la detecció de la violència masclista i el tancament dels CIES, entre d’altres.
Rebel·lió o Extinció s’adhereix al Pla de Xoc Social, ja que si bé és veritat que hem escoltat a la ciència per afrontar l’emergència sanitària, l’actuació dels nostres governs no pot ser la de seguir amb la preservació dels beneficis d’uns pocs. El col·lapse de les nostres estructures socials és, en gran part, fruit de la irresponsabilitat de fiar-ho tot al creixement desenfrenat que ha saquejat els ecosistemes, i a un sistema neoliberal que ha privatitzat els serveis públics i destruït els béns comuns.
D’altra banda, rebutgem la militarització del discurs sobre la crisi del coronavirus, perquè amaga les seves causes reals. Se’ns presenta la situació com una guerra, una batalla més contra un nou enemic que hem de vèncer a tota costa. Qualsevol sacrifici és petit per tal de garantir que el sistema no s’esfondri. Tanmateix, és el mateix sistema econòmic el que ens ha abocat a aquesta crisi del coronavirus. Hi ha evidències que la destrucció d’ecosistemes i la tala de boscos causada per la comercialització massiva de matèries primeres, la urbanització, l’expansió del sistema agroindustrial, han propiciat el contagi del COVID-19 als humans.
Per tant, ens cal actuar, sí, però no per guanyar “la guerra” al COVID-19, sinó per reconstruir i regenerar les nostres societats; per idear un sistema més sostenible a tots els nivells, i per començar a aprendre com decréixer.
Ja no és viable tornar a la normalitat. Quan s’acabi el confinament no volem que les coses tornin a ser com abans; volem idear el després. La nostra proposta és definitiva: posar la vida al centre. Si no ho fan els governs, ens assegurarem nosaltres de fer-ho: resiliència és també autoorganització.
Amor i fúria,
Rebel·lió o Extinció Barcelona